Villas Romanas

VILLAS ROMANAS

Las villas romanas eran al mismo tiempo, lugares de vivienda en el campo y granjas productivas. Se construían en zonas de buena tierra, cerca de las rutas comerciales y de los puertos de mar. La mayoria de las villas eran rurales y estaban preparadas para la explotacion agraria o industrial. La villa tiene unas tierras y unos edificios donde se realiza el trabajo y se guardan los productos que se han obtenido. Hay de tamaño muy pequeño; otras solamente para la agricultura y otras le hacen la competencia a los edificios de la ciudad en monumentalidad y riqueza. Las villas distinguen tres grandes partes en una villa por su utilidad:

         -Parte urbana, o vivienda del dueño.

         -Parte rustica, o vivienda de esclavos, cocina y establos.

         -Parte fructuaria, dedicada al almacenamiento y transformacion de productos. 

Mas tarde se usó como un lugar para las actividades espirituales y sociales de los miembros de la explotación.En esta parte se encuentran las iglesias y las ermitas rurales. Los arcos de puertas y de ventanas se construían con ladrillos, y para levantar columnas.Los tejados solían construirse con cerchas de madera recubiertas de tejas. Los suelos podían ser de tierra en las zonas de trabajo. Los romanos consideraban sus villas como lugares de recreo por el aprovechamiento agrario.El propietario iba a la villa para descansar del ajetreo de la ciudad, dedicarse a la caza y a la pesca o a otras actividades artísticas.

El plano que corresponde a la villa romana es "planta 2", porque las partes identificadas están bien situadas, pero en cambio en las otras dos no. 

2: impluvium: ola para recoger el agua de lluvia en el centro.

3: triclinium: comedor con tres camas especiales alrededor de la mesa

8: tablinum: el despacho del jefe de la casa "pater familia".

1: cubiculum: habitaciones para el reposo.

El teatro

- Les lluites dels gladiadors:

Els combats gladiadors eren una altra de les passions dels romans i constituïen durant l'Imperi un dels espectacles favorits dels que es feien a l'amfiteatre.

Origen i evolució:

El primer combat de gladiadors va tenir lloc a Roma. Al llarg del segle III i II aC, el nombre de combats va anar augmentant. però  ja havien perdut tot el significat ritual que havien tingut abans.

Fins que es va construir el primer amfiteatre de pedra, els munera se celebraven al circ o en algun altre lloc. A partir d'això el seu lloc va ser l'amfiteatre. Els lluitadors es podien enfrontar un contra un o per parelles. Quan començava l'espectacle fien una volta al recinte.

Classes gladiadors:

Hi havia lluitadors de categories diferents, segons les armes amb les quals competissin:

    - Els retiarii anaven mig despullats, coberts amb una mena de tapall, com a armes feien servir una xarxa amb ploms que penjaven. S'acostumaven a enfrontar amb un altre gladiador, armat amb casc, escut i espasa.

    - Altres gladiadors, eren els mirmillons, samnites, gals i tracis. Portaven un casc, escut, espasa i punyal. Anaven armats com soldats de diversos pobles.

   - Els essedarii anaven enfilats en carros conduïts per aurigues. Havien de fer caure el rival i destruir-li el carro. Els combats acostumaven a acabar a peu.

   - Els equites  lluitaven a cavall, armats amb una llança, casc i escut.  Situats en l'extrem de l'arena, s'abalançaven l'un contra l'altre amb la intenció de fer caure l'oponent.

Quan en la lluita queia un contendent viu, el president dels jocs solia deixar en mans del públic del destí del vençut. Els mocadors enlaire indicaven el perdó; però si l'infeliç havia de ser rematat, el president ho indicava amb el dit polze cap avall. El triunfador era premiat amb una palma amb la qual feia una volta a l'amfiteatre.

A més de tot això, els romans celebraven amb èxit altres jocs en els quals intervenien animals, s'organitzaven batalles navals. Totes aquestes celebracions es desenvolupaven amb gran realisme i proporcionaven als espectadors emocions tan fortes com els combats de gladiadors.

Les obres públiques

LES OBRES PÚBLIQUES
- Calçades i ponts
La necessitat de conquerir i de governar els territoris conquerits va imposar a l'Estat romà la posada en pràctica d'un esforç constructiu ingent. Aquest esforç no va ser tan intens i constant com en la construcció i la conservació d'una atapeïda xarxa de camins que unís amb Roma els llocs més recòndits de l'Imperi.

La calçada
és el més important de tots els tipus de vies romanes. La seva amplària era de cinc o sis m, de manera que dos carros es podien creauar sense problemes, i tenien voreres. Estaven construïdes a consciència, de mig metre de fondària, compost per quatre capes de materials diferents. La part superior estava formada per lloses. Les distàmcies s'assenyalaven amb unes petites columnes de pedra, clavades a terra cada mil passes, anomenades mil·liaris. En aquestes columnetes hi figurava la distància recorreguda i el nom de l'emperador també li donava el nom.
Al fòrum de Roma es trobava el mil·liari zaro, del qual sortien totes les calçades importants. D'aquí ve el proverbi "tots els camins porten a Roma". Al llarg de les calçades importants hi havia unes parades anomenades mansiones. La situació d'aquestes parades estava indicada en els primerstius mapes i itineraris.

Principals calçades romanes
Les primeres calçades que hi va haver en territori llatí daten de mitjan l'època republicana: la via 'Apia, anava des de Roma fins al sud del mar Adriàtic. La Flamínia cap al nord de l'Adriàtic. L'Aurèlia unia Roma amb la Provença... Durant l'Imperi, Hispània, l'impuls més gran en la construcció i la conservació de calçades és degut als emperadors August, Traja i Adrià. A la Península, la més important era la que anava des dels Pirineus, per la costa continuava per València i després s'endinsava cap a l'interior. A partir d'August, va començar a ser anomenada via Augusta. Eren calçades de primera categoria que unia Astorga amb Mèrida, coneguda amb el nom de via de la Plata o la que anava des de Tarragona fins a Saragossa i Astorga.

Els ponts
Els romans van desenvolupar més que cap altre poble de l'antiguitat la tècnica i la bellesa dels ponts. Les seves calçades no s'aturaven davant els grans rius. Des de la construcció del primitiu pont de fusta sobre el Tíber, del qual tenien cura els pontífexs, al llarg dels segles els romans van desenvolupar una tènica que avui encara és admirable per la seva perfecció i solidesa. La base del pont era un arc profund, una volta curta de mig canó, de blocs de pedra, sense argamassa a les juntures. Damunt seu hi hvia una calçada plana, de cinc metres d'ample, amb voreres. Ha persistit fins al segle XX. A l'Estat espanyol destaquen els de Mèrida, Alcàntara, Còrdova i Salamanca.

Pont du Gard, a la Provença, França

- Aqëductes i clavegueram
Els romans van tenir molta cura a tot ell que es referia al d'aigua per a les ciutats i al sistema de desguàs i de clavegueram. Van desenvolupar tèniques apreses dels etruscos. A les cases rurals i a les urbanes unifamiliars el consum d'aigua estava assegurat els pous i les cisternes de l'aigua de la pluja recollida a l'impluvium.
Aquesta solució no era suficient per als barris formats per insulae, per a les nombrosíssimes fonts públiques, per a la gran quantitat, públics ni privats, ni per poder controlar els freqüents incendis.

Els aqüeductes
Es construien enormes dipòsits a l'entrada de les ciutats, proveïts oer mitjà d'aqüeductes que captaven les aigües dels rius, de les fonts, dels pantans artificials, que podien estar situats a molts quilòmetres de distància.
Els aqüeductes consistien en nun canal amb les parets impermeabilitzades que avana arran de terra, però que havia de salvar grans desnivells. Els romans van inventar un tipus de ponts de diversos pisos d'arcades, construïts amb pedra, altres vagades amb opus mixtum, sobre els quals passava l'aigua per un canal estret. Roma estava proveïda per quinze aqüeductes.
L'aqüeducte més antic de l'Estat espnayol és el de les Ferreres, a Tarrrgona, i el més monumental és el de Segòvia, que fa més de trenta metres d'alçada a la part central.

El sistema de clavegueram
La gran quantitat d'aigua que es consumia a les ciutats romanes es desguassava per un nsistema de clavegueram molt complet. La xarxa de galeries subterrànies, reforçades amb voltes de mig canó, coincidia amb les de les vies urbanes. Les aigües utilitzades a les cases, les termes i les fonts. Solien anar a parar a un riu proper, si eren ciutats costaneres. Les primeres clavegueres del món romà van ser construïdes a la capital durant l'època dels etruscs.

Muralles i fortificacions
La major part de les ciutats romanes de nova planta van ser creades a finals de la República i a principis de l'Imperi. D'aquí ve que no necessitessin protecció especial contra enemics exteriors. La mateixa ciutat de Roma va tenir dos recintes emmurallats. El orimer, muri Seviani, era atribuït al rei d'origen etrusc Servi Tul·li i era similar al d'altres ciutats etrusques. El segon que abraçava un espai ,molt més gran. En aquesta època del Baix Imperi en vista dek perill, quasi totes les ciutats es van haver de dotar de murallles. Les més conservades són les de Lugo i Tarragona.
Les tèniques i els materials de construcció de les muralles romanes variaven segons la zona i l'època de construcció. La seva amplària solia ser suficient per al pas de carruatges i màquines de guerra. Estaven flanquejades per un nombre de portes monumentals amb pas separat per a vehicles i per a persones. Els panys de paret entre porta i porta estaven reforçades per torres. Panys i torres es construïen omplint una caixa feta de pedres picades ben treballades amb una sòlida argamassa de pedres, terra i runes. Els romans ens han llegat dos magnífics exemples de la seva voluntat imperialista. La miralla d'Adrià, amb la qual van protegir la frontera de Britània amb Escòvia, que té més de 100 km de llarg i una mitjana de 5m d'alçada per un i mig d'amplada.